Creativitats singulars a La Casa de Carlota

compartir en facebookcompartir en twitter

La polifacètica artista holandesa Inge Nouws inaugurarà el cicle de cursos d’hivern de l’escola de mediació literària Art&Paraula amb un taller de cartells creatius on compartirà amb els assistents reflexions i recursos per “comunicar amb art”. Perquè l’aneu coneixent, publiquem aquesta conversa que vam mantenir a la seva segona llar, La Casa de Carlota, un estudi de disseny gràfic que integra creatius amb síndrome de Down i autisme, i que es defineix per les seves “diferents maneres de veure el món” i per agrupar “diferents cervells i diferents talents”. Quin és el resultat? “Creativitat en estat pur”.

Després d’haver treballat en el sector de la moda infantil durant quinze anys, vas iniciar un canvi d’orientació professional vers la il·lustració de llibres infantils. Com va ser aquest procés?

Treballar en un sector tan comercial on, a més, sovint no podia tocar ni un llapis, va fer que comencés a trobar a faltar la meva part creativa, que cada cop em cridava més. Per això, coincidint amb el meu trasllat a Espanya, vaig decidir matricular-me en un postgrau en Il·lustració infantil, amb la sort que vaig entrar en el món professional mentre encara estudiava, ja que un client que tenia a Holanda em va encarregar dissenyar cinc llibres. A partir de llavors, vaig endegar un projecte internacional de poesia i il·lustració per a nens, el qual em va permetre començar a explorar el món de la gestió cultural. Però quan la iniciativa va començar a créixer, vaig adonar-me que la part administrativa m’estava tornant a allunyar de la meva vessant artística, i per això vaig començar a pintar quadres. Al 2011 vaig fer una residència de tres mesos a la School of Visual Arts de Nova York i va ser allà on vaig tenir la certesa que volia ser il·lustradora. Tanmateix, per molt que m’agradi la il·lustració, aquesta dedicació no m’omplia del tot, i és per aquest motiu que, de manera simultània, vaig obrir el camí de les classes i dels tallers.

Suposo que aquest nou camí és el que et va portar a La Casa de Carlota.

Hi vaig arribar durant el primer any del projecte. Gusti m’hi va convidar perquè l’ajudés amb els tallers. Amb ell ja havíem fundat l’associació Windown, i aquest món ja era molt conegut per mi perquè, de fet, vaig créixer amb una germana amb discapacitat i la meva mare era música terapeuta. En un moment donat, Gusti va decidir marxar de La Casa de Carlota i jo m’hi vaig quedar. Crec que aquest és realment el meu lloc, perquè hi toco totes les àrees on m’hi sento més còmoda: estic amb la gent, treballo amb nois amb discapacitat, faig il·lustració, hi ha una mica de coordinació i direcció d’art,… A més, muntem exposicions: ara, per exemple, estem preparant-ne una amb estudiants de l’Escola Massana, i això és molt inspirador.

Com s’organitza un estudi de disseny tan singular?

L’equip es composa de quatre directius, dos dissenyadors gràfics fixos, cinc persones amb discapacitat (autisme i síndrome de Down) que venen dos cops per setmana i els grups d’arts dels dijous a la tarda. En total seríem uns 30, entre gent que va i ve. Però hi cabem tots! Quan ens arriben encàrrecs dels clients, jo trasllado la idea creativa als nois, ells hi treballen, i finalment passem la seva feina al nostre equip de disseny professional perquè ho acabi d’enllestir.

Aleshores, des del teu paper com a mediadora en tot aquest treball en equip, entenc que una de les teves tasques principals és cuidar molt la comunicació, és a dir, pensar com traslladar la idea artística i connectar les diferents parts de l’engranatge.

Sí, però també amb els clients que ens fan un encàrrec, ja que els expliquem que, si treballen amb nosaltres, han de tenir en compte que el resultat mai no serà convencional. El nostre punt de vista ens ve de les persones amb què estem treballant: directe, sense complicacions, fresc, graciós, molt obvi. Per exemple, quan vam fer el cartell per a la Cursa dels Nassos i havíem de pensar quina frase hi posaríem, en Gabi, un noi amb autisme, va proposar: “Qui arriba primer és el guanyador”. Doncs bé, vam fer servir la frase tal qual, perquè no hi ha més secret! Qui arriba primer, guanya. Per a què complicar-ho? [Riu].

Sembla que aquesta comunicació us funciona, ja que darrerament esteu molt presents a la premsa, tan nacional con internacional.

És clar, després hi ha un altre tipus de comunicació: què volem dir al món amb el nostre projecte? El missatge és que volem ser un lloc laboral per a persones amb discapacitat que sigui diferent del típic taller ocupacional. Aquí són contractats pels seus talents creatius, han estat seleccionats perquè tenen alguna cosa a dir, creativament parlant. Tenen el seu estil propi i per això sabem quina feina va millor amb cada dissenyador. És cert que també hi ha molt d’humor i volem passar-nos-ho bé, perquè gaudir mentre es treballa és important, però no oblidem que també hi ha una exigència professional.

De fet, La Casa de Carlota està inspirant altres experiències similars, oi?

Jo vaig arribar-hi quan tot just començaven el projecte i ara som molt emergents. Fa un parell d’anys es va obrir una Casa de Carlota a Medellín (Colòmbia), i allà el projecte està creixent moltíssim. Crec que aquí, de mica en mica, hem anat formant una metodologia. I ara estem en el procés de posar-la per escrit. Si hi ha més gent que vol muntar la seva pròpia Casa de Carlota, els podem oferir tot un procediment sobre com ho fem nosaltres.

Per altra banda, jo sóc molt improvisadora, i la meva feina sempre és intuïtiva, de manera que a vegades veig una obra que vam fer fa dos anys i penso: “Que bonic! Però com ho vam fer?”. I és per això que he de començar a organitzar les meves idees i posar-les per escrit. De fet, ja ho anem publicant tot a Facebook, i a vegades m’arriben missatges de diferents parts del món amb fotografies dels tallers que altres han muntat inspirant-se en el que fem aquí. Jo crec que això és molt important. Perquè, a veure, ningú no està inventant la roda. Jo mateixa vaig col·leccionant idees per tot arreu: si visito un museu, si llegeixo un llibre, si busco per internet,…

Abans has dit que, de totes les teves vessants artístiques, guiar els tallers és una de les tasques que més t’omplen. Què és el que més t’interessa d’aquestes experiències?

A mi m’encanta treballar amb gent que no és artista professional, o que no ve d’aquest àmbit: és molt més fàcil comunicar-los una determinada tasca perquè no tenen cap prejudici. Quan dirigeixo el treball creatiu de gent que no és artista, la meva tasca és obrir una porta de inspiració i, a partir d’aquí, deixar que tot flueixi. Cada grup és diferent i, per molt que prepari el taller, no parteixo mai d’unes expectatives concretes: vaig observant com és la dinàmica del grup, com interactuen entre ells, i així vaig navegant el vaixell.

La gent pot ser molt més creativa del que es pensa.

En aquest sentit, crec que la proposta de fer un taller de cartells creatius a l’escola Art&Paraula és molt interessant perquè sovint em trobo amb persones que es dediquen al sector cultural i tenen problemes per comunicar perquè pensen que no són creatius. Però això és mentida! Tot és llançar-s’hi. No és imprescindible tenir una formació artística per poder comunicar alguna cosa de manera creativa: la clau està en perdre-hi la por.

I ja que parlem d’art i comunicació, tu què entens per mediació artística?

Per a mi, l’art en si mateix ja porta implícit el concepte de “mediació”. L’art és un mitjà per comunicar de qualsevol manera, i el millor és que no té manual d’instruccions. Però sí és cert que sovint es creua en el nostre camí una persona que gira la clau, que encén el foc,… i pot ser que ho faci només una vegada o pot ser que aconsegueixi obrir-nos tot un nou camí cap a l’àmbit artístic.

Penso que els artistes sempre hem de partir de voler aportar alguna cosa. Com a gent creativa, és la nostra obligació compartir i demostrar allò que és possible amb l’art. Perquè, jo, aquí, a La Casa de Carlota, hi veig miracles. Totes les setmanes surten coses increïbles, i tinc enveja de com la gent que passa per aquí deixa fluir tot sense preocupacions, sense egos,… és tan alliberador! I el mateix em passa amb les persones que no són artistes: pot ser que calgui obrir les portes amb més força, però quan es deixen anar és un gaudi complet.